Kaldsjel

Això era un temps que era i no era, a un món, que era i no era habitat o habitable. Això és una història què és i no és. Això és el fred que un dia va gelar un món i el va mantindre jove. I aquest fred seguix avui en dia, de trànsit pel nostre món i móns, com qui visita els avis per nadals. Però deixa un regal que no és fàcil d'oblidar. I així comença la història. Amb un record.

L'última visió de la nena fou una impremta d'una mà humana, embadurnada de sang. La roja flor d'un dolor que s'escapa a la imaginació en un jardí d'ensomiada bojeria. Blanc fred i un vent que xiuxiueja poesia, en part inaudible, de caris inentendible. Aquella què només la fina oida de qui no pot sentir res més pot sentir.
I en aquest recinte, des que ara escric això, és on tot i res, i més, i molt, succeí.
Ella era i no era. Una noieta de poc cos i de poca veu. ella era i no era, però allí seia, com qui mai no ha vist el món.
Les parets de glas, com un vel tupid que no deixa passar la vista, un sostre infinic, que colapsava amb la immensitat d'un univers plagat de brots d'estels.
I en el sòl, blanca i gelada, cos inert, com herald d'una mort pròxima, era des d'on mirava la noia. Que, primer perduda la vista i un colp trobada, es plantejà i plantejà, un gran error, donsc la inèrcia hauria sigut més còmoda mentre les ferides congelades en temps, com ella, es glaçaven, passant a un estat d'oblit. I el dolor que sentí fou tant que la inconsciència del somni s'apoderà d'una ment ara desperta.
I tot començà amb un somni.

Re-plica

Hi havia una vegada, en un món que era el nostre, una petita nena tancada dins d'una torre.
El món era gelat, i nomes es veia gel, la nena només coneixia el fred de les llises blanques parets de l'interior de la torre.
Encara això, el fred es podia aguantar, realment no era fred per ella, ella no coneixía res més, per ella estava bé.
I així era el seu día a día. Temps congelat, parat. Realment, així és com era aquell món, parat, sense cap moviment, so, color o olor.
Però si tenia color, i era blanc. Se n'adoná un dia en que el seu congelat món li permeté obrir els ulls. Encara que era un blanc, buit, fruit d'una ruinosa llum tènue a causa del gel.
La seua percepció començà a despertar en aquell moment.
Tot anà poc a poc, peò ràpid alhora, ja que no hi havia temps.
Amb els ulls oberts va poder sentir. I va descobrir el so del silenci. Aquest, no era sempre el mateix. Hi havia alguna cosa que alterava el continu buit del so. Aquest soroll era el vent, que portava notícies.
Informava d'un món exterior a la torre. De la possibilitat del moviment. La nena va provar per primera volta en la seua vida a moure's. I en això va sentir el seu cos.
Fibra a fibra va descobrir el calor del seu propi cos, i va sentir el fred del sòl en la seua pell. Per primera vegada va tenir consciència del seu propi cos.
I el primer que va intentar fer va ser escapar. Va començar a escalar lla paret per sortir d'aquell lloc.
Poc a poc, pas a pas, amunt per la paret blanca. Però era llisa, i eslliçava. Era llisa, i la feia caure. No hi havia forma de sortir d'aquella presó. Va seguir provant a sortir. I va seguir caent.
Un dia, havent escalat un bon troç va caure d'esquenes, i va mirar cap amunt.
Llavors va veure'ls. Estels, magnífics estels brillant sobre el seu cap. La torre s'elevava fins l'infinit negre del sostre, com si no tingués fi, ni principi.
Tot i això. no era tot foscor. Va discernir minuciossos detalls gravats en la foscor. Punts lluminosos, purs, càlids, com ella. Així que se li va ocorrer que també podríen more's, que també podríen veure-la.
Va recordar el vent i inconscientment, va obrir la boca. Però no va passar res.