Kaldsjel

Això era un temps que era i no era, a un món, que era i no era habitat o habitable. Això és una història què és i no és. Això és el fred que un dia va gelar un món i el va mantindre jove. I aquest fred seguix avui en dia, de trànsit pel nostre món i móns, com qui visita els avis per nadals. Però deixa un regal que no és fàcil d'oblidar. I així comença la història. Amb un record.

L'última visió de la nena fou una impremta d'una mà humana, embadurnada de sang. La roja flor d'un dolor que s'escapa a la imaginació en un jardí d'ensomiada bojeria. Blanc fred i un vent que xiuxiueja poesia, en part inaudible, de caris inentendible. Aquella què només la fina oida de qui no pot sentir res més pot sentir.
I en aquest recinte, des que ara escric això, és on tot i res, i més, i molt, succeí.
Ella era i no era. Una noieta de poc cos i de poca veu. ella era i no era, però allí seia, com qui mai no ha vist el món.
Les parets de glas, com un vel tupid que no deixa passar la vista, un sostre infinic, que colapsava amb la immensitat d'un univers plagat de brots d'estels.
I en el sòl, blanca i gelada, cos inert, com herald d'una mort pròxima, era des d'on mirava la noia. Que, primer perduda la vista i un colp trobada, es plantejà i plantejà, un gran error, donsc la inèrcia hauria sigut més còmoda mentre les ferides congelades en temps, com ella, es glaçaven, passant a un estat d'oblit. I el dolor que sentí fou tant que la inconsciència del somni s'apoderà d'una ment ara desperta.
I tot començà amb un somni.